21/10/2021

QUÈ?

Teatre comunitari

El Teatre Comunitari no es altra cosa que l’art de funcionar juntes en una comunitat: és una síntesi de vàries tècniques i camins, i busca justament l’essència del moviment, de les emocions, dels pensaments i la “consciència” d’aquestes dimensions en tota trobada humana.

Parteix d’una idea que és l’essència de les persones en qualsevol cultura humana i és que som grans canals de trasllat d’històries, viscudes, escoltades, pròpies i d’altri.

Quan ens trobem amb una comunitat que té alguna cosa a explicar, només cal posar en marxa les eines artístiques i fer que qualsevol persona d’aquella comunitat tingui l’oportunitat d’expressar allò que necessita o allò que vol compartir i posar-ho en escena.

Sovint ens trobem amb vergonyes, tabús, capacitats diferents que cal integrar a través de la creativitat per a aconseguir un espectacle, que és del que es tracta. En aquest camí són benvingudes totes les persones, totes les històries, totes les aportacions que puguin fer créixer el camí creatiu, la història que hem decidit explicar, i l’espectacle que s’anirà configurant.

Cada persona de la comunitat és una artista important per al missatge que volem traslladar amb l’espectacle final.

Teatre de creació

Totes les persones som creatives, ho som des del naixement; és allò que ens fa humans, però ens han dit que això és una qüestió reservada als/a les artistes. I és cert. Les i els artistes fem de la creació la nostra professió, però tornar a cadascú un petit àmbit de creativitat ens permet reconèixer aquell infant artista que alguna vegada va ser “educastrat” pel sistema.

Des del nostre àmbit més quotidià treballem amb coses que ens fan ser cada dia una mica creatius però la mateixa quotidianitat ens impedeix veure-ho i ens fa creure que això no és possible. Algunes vegades potenciat per allò que hem sentit a dir… i que ens hem acabat creient.

Heu imaginat mai què passaria si ens neguéssim a acceptar que la nostra vida no és important?

Què passaria si aquesta petita creativitat de cadascú la poguéssim posar en escena ? Segurament que la nostra autoestima pujaria alguns esglaons.

Teatre

Terapèutic

L’art et sana, sana a les altres persones i sana el món. Amb el teatre partim sempre de la creació individual i en col·lectiu. El retorn a les nostres vides de la creativitat, ens atansa a les altres persones i amb els darrers descobriments de la neurociència hem pogut comprovar que l’acció i el moviment de les emocions, siguin les nostres o d’altres companyes del grup, ens produeix un efecte catàrtic, de depuració que és el que es realment terapèutic.

Cada persona porta una artista interior i una sanadora interior.

El teatre constitueix la meva metodologia, les seves formes i convencions són particularment útils per CREAR / RECREAR / APROFUNDIR en l’experiència. Però per a mi és molt important fer aquesta aposta teatral acompanyat de professionals de la salut mental, que estiguin presents en les diferents sessions per controlar el progrés dels i les artistes implicades en els processos dramatúrgics.

TROBEM especialment interessant:

  • les estructures dramàtiques (conflictuals)
  • començament
  • nus
  • desenllaç
  • la narració particular de cada persona
  • la ubicació (espai – lloc – temps) dels seus guions de vida
  • Els personatges que hi apareixen

Teatre de l’oprimit

EL TEATRE ÉS LA PRIMERA INVENCIÓ HUMANA (AUGUSTO BOAL)

L’ésser es fa humà quan inventa el teatre, al principi, l’actor i l’espectador coexistien en la mateixa persona, quan se separen, quan certes persones s’especialitzen com a actors i altres com a espectadors es quan neixen les formes teatrals com les coneixem avui dia, neixen també els teatres, com espai, arquitectures destinades a sacralitzar aquesta divisió, aquesta especialització, temples per a l’art escènic on no tothom pot oficiar. I naix també la professió d’actor, i , fins i tot la d’espectador diria jo.

La professió exclusiva d’uns quants, no ha d’amagar l’existència de la vocació teatral que ens pertany a tothom, el teatre és una vocació, que concerneix al conjunt de la humanitat.

El Teatre de l’Oprimit és un sistema d’exercicis físics, jocs, estètics i tècniques especials, l’objectiu del qual és restaurar i restituir en el seu just valor aquella vocació humana, que fa de l’activitat teatral un instrument eficaç per la comprensió i la recerca de solucions a problemes socials i intersubjectius.

El T.O. es desenvolupa a través de 4 aspectes fonamentals:

  • Artístic
  • Educatiu
  • Político-social
  • Terapèutic.

Totes les tècniques tenen relació amb l’Arco Iris del Desig, totes pretenen ajudar a analitzar els colors dels nostres desigs i voluntats, de les nostres necessitats, per a harmonitzar-les de manera diferent, amb altres proporcions, amb altres formes, i altes llenços més acords amb la nostra felicitat.

Xerrades

Després d’un temps d’estar treballant amb les tècniques del teatre de l’Oprimit amb col·lectius que habitualment han sigut invisibilitzats o que continuen sent-ho, mentre vulnerem contínuament els seus drets a socialitzar-se i a crear cultura…

Després d’unes quantes presentacions d’espectacles amb col·lectius que habitualment no tenen oportunitat de pujar a un escenari…

Diverses institucions, educatives, administratives, o col·lectius de professionals s’han interessat per aquesta metodologia de treball que aporta benestar, creixement a les persones que hi participen, i m’han demanat d’anar a explicar com funciona, què aporta al creixement i al benestar personal, si tothom en pot gaudir, i la veritat és que cada cop comença a tenir més repercussió, i això ho podem anar veient en les noves propostes que van sorgint.

Altres accions

Una de les coses que cal tenir en compte quan s’és ARTivista, és que potser no tot consistirà en creacions, espectacles, presentacions públiques, sovint ha estat molt important compartir coneixements amb altres col·lectius i persones per dur a terme accions socials i socialitzadores de manera continuada, per tal que cada cop més, la societat, estiguem al cas de què si no ens posem en marxa mai avançarem prou. Que si no usem el poder que té l’art per traslladar, opinar, construir i créixer, no serem capaços de sortir de les situacions instal·lades, establertes, congelades de les quals sembla que nomes podem queixar-nos però sense possibilitat de canviar res.