21/10/2021

DE QUI SÓN AQUESTS MORTS? – 1994

Després d’estar durant molt de temps organitzant Festivals i obres de teatre al poble, on cada estiu aconseguíem -amb un grup de joves- posar en escena un festival del que anomenàvem Escala en Hi-Fi, amb 70/80 joves i criatures del poble i amb un ressó local molt important, començo la meva carrera dins dels grups de teatre d’aficionats de Lleida, AEM, TALIA… fins que una casualitat (això ha estat molt comú en la meva trajectòria a causa de la Serendipitat: descobriment o troballa afortunada i inesperada, també la casualitat, coincidència o accident inesperades que se’t posen al camí mentre estas buscant o treballant amb altres coses) fa que em retrobi amb una de les que havien estat les meves mestres d’arts plàstiques: la Rosa Mari Solsona.

 

Us explico la CASUALITAT perquè us en feu una idea.

Mentre estava estudiant a Menàrguens, on ens duien per fer els 3 darrers cursos de la EGB d’aquell temps, vaig tenir com a mestra de matemàtiques -i de dibuis tècnic- a la Teresa Ribes (que és parenta de la meva mare), la qual va descobrir que jo tenia facilitat per tot allò relacionat amb l’art. I va recomanar als meus pares que em portessin a fer alguna cosa artística. Com el meu pare també tenia aquest afició, dibuixava molt bé, li devia semblar una bona cosa i vaig anar a parar al taller que les germanes Solsona (la Rosa Mari i la Irene) tenien a la Rambla d’Aragó.

Allà vaig descobrir un univers de llibertat artística on ens deixaven descobrir i provar tot allò que la nostra imaginació ens demanava, sense altra cosa que ensenyar-nos a fer-ho millor, més correcte o, senzillament, d’una altra manera, però sense establir una manera «apropiada» de fer les coses.

Amb les Solsona vaig descobrir un àmbit de llibertat imaginativa i creativa que crec que no m’ha abandonat mai.

 

Bé. Continuo, que si no me’n vaig per camins paral·lels.

Mentre estava començant a dirigir coses com a afeccionat al Centre Dramàtic Talia, va sorgir una proposta d’anar a fer unes classes a un Centre d’adults de la Mariola, que en aquell moment depenia de Benestar Social. De fet no m’ho van proposar a mi directament, però la persona a qui ho van proposar va creure que jo podria fer una bona feina i em va passar l’encàrrec.

Quan em vaig presentar per enraonar amb la persona que duia a terme la idea de potenciar l’aprenentatge del català i del castellà a través de l’art i del teatre… en grups d’alfabetització, em vaig trobar que aquella persona era la Rosa Mari Solsona… i que el centre depenia en aquells moments del Departament de Benestar Social (encara no havia passat a ensenyament) i que la cap del Departament era – precisament – la Teresa Ribes…

 

Treieu-ne les conclusions que en vulgueu treure.

Allí vaig començar el meu camí cap a la professionalització, amb un grup de lo més heterogeni que es pot trobar i que em va començar a fer investigar sobre l’us del teatre com una eina d’intervenció social, una eina comunitària on tothom hi era benvingut, sense excloure ningú per raó de la seva condició o capacitat. 

i allí vam crear l’espectacle DE QUI SON AQUESTS MORTS!! un espectacle basat en la guerra que en aquells moments s’estava produint a la zona dels Balcans. Un espectacle fet per persones que sabien llegir, unes altres que no… amb música d’un parell de nois d’ètnia gitana… i un espai escènic construït per la Rosa Mari i el seu alumnat a partir de la deconstrucció del Guernica.

Tot plegat una meravella!!!